PRINCIPI
-----------------------------------------
SEGÜENT
Qui no ha observat a vegades aquestes figures, generalment monstruoses, que estan presents principalment en les
catedrals?. També hi són en molts altres edificis Gòtics i Barrocs, arribant inclús al Modernisme degut a l’entusiasme que a
finals del Segle XIX es tenia pel Neogòtic. Les Gàrgoles éssers més mitològics que simbòlics, de formes grotesques i
retorçades, la majoria representant el mal en totes les seves fisonomies polimòrfiques dignes dels pitjors malsons, perquè
hi són?, quina és la seva funció?. Arquitectònicament són desaigües ornamentals per evacuar l’aigua de pluja i que
sobresurten per evitar l’erosió de les parets. Però no sembla que sigui aquesta la seva única funció; els grecs utilitzaven
com a decoració un animal consagrat al déu Apol.lo, anomenat Grifó, amb cap i ales d’àguila i cos de lleó que escopia
aigua per la boca, però no va ser fins a finals del segle Xll, amb el pas del Romànic al Gòtic, que les catedrals van adoptar
les figures que avui dia coneixem com a Gàrgoles, paraula derivada del francès “gargoullier” pel soroll que feia l’aigua al
sortir. Si observem més detingudament, no totes les figures de l’exterior d’una catedral són gàrgoles, en trobem a la
Catedral de Barcelona, però on se’n poden observar més és a la de Nôtre Dame de Paris, reconstruïdes en el segle XVIII
per l’arquitecte Viollet – le – Duc, ferm defensor de la restauració que recupera l’estat original de l’edifici. Aquestes figures
quimèriques anomenades Apotropaicas del Grec “Apotrepein” (allunyar), estan en posició de vigilància i amb actitud de
saltar sobre l’intrús, i foragitar del temple les forces malèvoles. Una superstició molt antiga que encara es manté avui dia,
és la d’escopir per evitar i contrarestar els mals que altres ens pugin desitjar, és una de les interpretacions del perquè les
gàrgoles treuen l’aigua per la boca. Només a Barcelona Norbert Font i Sagué va inventariar-ne unes dues-centes de
gòtiques, algunes, molt poques, són Antropomòrfiques. Als EEUU a finals de 1990 acabaven les obres de la Catedral
Nacional de Washington, i al fer les gàrgoles van considerar que un dels éssers més malvats que en aquell moment els
atemoria més era Darth Vader, l’obscur personatge de la pel·lícula “La Gerra de les Galàxies”, i no s’ho van pensar gens
en col.locar el seu cap en forma de Gàrgola a la torre Nord-Est de la catedral.
GÀRGOLES
Durant mil·lennis la porta ha complert una funció arquitectònica i social. En les ciutats representava un element clau en les
seva defensa, en les cases ens preserva de les inclemències del temps i també salvaguarda la nostra intimitat. No és
d’estranyar que en aquesta llarga convivència d’obertura de pas i tancament, s’hagi desenvolupat un significat simbòlic,
aquest ha indicat sempre el passatge d’un estat a un altre, del que es coneix al desconegut, de la ignorància al
coneixement o de les tenebres a la llum. La porta no sols al·ludeix a una barrera, també a un determinat estat psicològic
que ens convida constantment a travessar-la.
Tant en el Cristianisme com en l’Hermetisme la porta indica l’obertura que ens atansa fins al Santa Santorum de la
Divinitat, és la separació del que és sagrat al profà (pro-fora fanus-temple). En la simbologia cristiana Jesús es referia a si
mateix com la porta darrere la qual estava la salvació i la vida eterna, representat pel timpà amb la figura de Jesús; ell va dir
“Jo sóc la porta, aquell que entri a través meu està a salv”(Sant Joan 10,9). Escriu Santa Teresa en les “Moradas
Primeras”, comparant l’ànima a un castell que s’ha de conquerir, “Porque a cuanto yo pueda entender la puerta para entrar
en este castillo es la oración” .
En la Mitologia grecoromana, les portes del Hades o regne dels morts, estaven orientades cap a l’occident allà on es pon el
sol, allà on Caront transportava els difunts amb la seva barca després d’haver-lo pagat amb una moneda que en el moment
de l’enterrament era dipositada junt amb el cos; hi ha referències en la Ílíada, l’Odissea o en l’Eneida.
Fins a l’edat mitja les portes estaven guardades per escultures representant animals simbòlics, com els dragons o altres
animals fabulosos, i fins en el renaixement era freqüent posar a les portes el cap d’un monstre, subjectant entre les seves
mandíbules un anell.
També en l’Hermetisme, la porta acostuma a estar protegida per un monstre o un guardià armat amb una espasa per
impedir l’entrada al coneixement dels aspirants que no han arribat a ser dignes d’aquest, aquesta porta és de llindar baix
que normalment es travessa ajupint el cap o de genolls. En la ciència hermètica obrir una porta sempre comporta un risc
doncs encara que no la travessem o la tornem a tancar tot seguit, la visió del que hi ha al darrera no s’esborrarà mai de la
nostra ment, la tindrem present fins a la nostra fi.
Ens deia Söven que la porta de la felicitat s’obre estirant, doncs si l’empenyem es tanca cada vegada més.
LA PORTA