RETORN
PRINCIPI
No sabem què o qui són, però si que han estimulat la imaginació de totes les persones
de qualsevol època o cultura. R. De Vaux afirma que les entitats asíries protectores
Karabu, (els que guardaven l’entrada als llocs sagrats), eren els antecessors dels
Querubins bíblics. El místic Persa Zaratrusta (628-551 a.c.), veia el món com un camp
de batalla entre el bé i el mal, descrivia la llum com una manifestació benèfica de la
divinitat, la foscor inherent al mal i ambdues permanentment enfrontades.
L’estudi de l’Angelologia sembla que pertany més a la teologia que al simbolisme, si
bé aquest últim, sempre ha tractat de representar d’una manera o altra aquest univers
dual en que ens ha tocat viure, llum vs. foscor, bé vs. mal, salvació vs. condemna,
virtut vs. vici. Totes i més d’aquestes dicotomies ens vénen donades per l’observació
del món natural i de la nostra pròpia naturalesa, on cada principi en té un altre que se
l’hi oposa. Sempre tractem de donar forma i si pot ser antropomòrfica a tor allò que
ens és intel·ligible. En aquest context el Pseudo Dionisio Areopagita (V i VI d.c.), ens
descriu d’una manera molt detallada totes les jerarquies celestials. En el Barroc els
artistes italians van introduir els puttis (nens) amb ales representant l’ innocència i
puresa. Un putto molt conegut, va ser cupido fent al·lusió a l’amor, o en el “Memento
Mori” on un putto diposita una corona de llorer sobre una calavera, significant el
principi i fi de la vida. No és fins el segle XIX que es comença a representar la figura
de l’Àngel custodi, donant vida a moltes il·lustracions orientades als més menuts,
destaquen en el segle XX les de Joan Ferràndiz.
Però tot té la seva contrapartida i la trobem en els àngels caiguts, en aquest tema l’al·lusió més explícita que en fa la Bíblia
és en l’Apocalipsi 12.7, i d’una manera més ambígua en el Gènesis 6.2, on fa una referència a la concupiscència d’aquests
amb les dones humanes. Hi han autors que fan referència al llibre d’Enoch en la versió Etíop, on es descriu d’una manera
més detallada el paper que aquests àngels van tenir en la transmissió als humans dels secrets de la metal·lúrgia, horticultura
i astrologia, llavors Déu va enviar els seus Àngels guardians per castigar aquests àngels, que amb els seus actes van ajudar
a l’home a sortir de la ignorància i la esclavitut. Si observem la manera d’actuar d’aquests Àngels guardians amb el seu
abillament quasi militar, demostran unes formes d’actuació massa humanes i poc angelicals. L’àngel caigut ha passat a ser
la representació per excel·lència de la condemna de l’home. Aquests diables se’ls representa de manera que la seva
contemplació ens sigui el més repulsiva. Jung qualifica els àngels i dimonis, com l’arquetip del bé i el mal que rau en
l’inconscient col·lectiu de la humanitat.
El mal no és l’absència del bé, és per sí mateix una realitat amb tota la seva potència, és intrínsec a l’esser humà que el
porta a una destrucció dels demés i de sí mateix. El bé i el mal estan en nosaltres mateixos i és la nostra batalla i el nostre
lliure albir, el que ens ha de portar cap a l’evolució o a la involució de tota la humanitat, doncs el dia del judici final no serà
jutjada la persona individualment sinó tota la humanitat.
--------------------------------------------------
ANGELS I DIMONIS
Diu Aristòtil que no es pot pensar sense imatges, per tant podem deduir que el símbol, seria l'idea en el seu sentit més
originari, o l'arquetip en la seva forma primigènia. Dins del simbolisme hi trobem les anomenades al·legories, on les seves
interpretacions queden subjectes a la cultura o religió que les va crear. En el món occidental són prou conegudes les
al·legories del corn de l'abundància com a signe de prosperitat, o el d'una dona alada com al·legoria de la victòria.
L'al·legoria té doncs una interpretació racional, que no implica cap més pas a un altre pla interpretatiu. Una d'aquestes
al·legories força coneguda és la balança, possiblement degut a la seva antiguitat (d'origen Caldeu), és d'interpretació
universal, tant entre les diverses cultures com en les religions. En l'antic Egipte Osiris en presència de Maat, la deessa de la
justícia, pesa el cor del difunt, i decideix el seu futur en el més enllà, també es troba representada en els judicis dels antics
Perses, a la antiga Grècia, Zeus amb la balança d'or, dona als homes el destí que es mereixen. En la religió Cristiana, la
balança és primordialment l'atribut del judici de tota la humanitat a la fi dels temps, on es decideix quina ànima mereix el cel
o la condemna eterna a l'infern. En la Càbala es fa referència a que la balança estava en les mans del Ancià dels dies. En
astrologia quan la constel·lació del Zodíac acull el Sol des de el 23 de Setembre fins el 22 d'Octubre, el Sol es situa en el
punt mig de l'any astronòmic (equinocci), la duració del dia i de la nit son iguals marcant així un equilibri. En el món
occidental és costum representar la justícia, amb forma femenina amb els ulls embenats, aguantant amb una mà la balança,
i amb l'altra una espasa, si s'admet que l'espasa és un signe de poder, i que aquest tant pot ser constructor per la pau i la
justícia, com destructor per la pràctica de la injustícia i la maleficència. De la interpretació d'aquesta al·legoria, se'n pot
deduir, que tant està autoritzada la força per mantenir la pau mitjançant l'ús de una justícia imparcial, o també que es pot
impartir justícia d'una manera cega, mitjançant l'ús de la força, aquí es pot apreciar la parcialitat en la interpretació d'una
al·legoria, segons la cultura que ha adoptat aquest símbol.
--------------------------------------
LA BALANÇA
SEGÜENT