Sense pretendre aprofundir en la semiòtica dels símbols ni la semiologia de la seva interpretació, sí que és convenient establir
uns conceptes bàsics que ens permetin donar el primer pas en aquesta filosofia. Cal tenir en compte que la cultura occidental,
pateix d'un esperit escèptic i relativista, començant amb Ferdinand de Sausurre (1857-1913) i altres estructuralistes, i
posteriorment amb els constructivistes com Jean Piaget (1896-1980) o Ernst von Glasersfeld ( 1917-2010), que amb la seva
sociologia de la comunicació, només estudien el símbol com a element de relació humanística, conduint-nos a un falsa
interpretació simbòlica i moltes vegades, a un obert menyspreu pel coneixement hermètic heretat de la cultura dels nostres
avantpassats .
Podríem definir com simbologia exotèrica, tots els gestos, signes, marques, anagrames, emblemes, escuts, icones, codis,
senyals, signes lingüístics i pictogrames, atès que la seva interpretació és monosémica i unívoca, doncs són un instrument de
comunicació fet per substituir el llenguatge parlat.
La paraula símbol, ve del grec Symbolon i el seu significat seria el de juxtaposar o relacionar una cosa amb una altra, de manera
que qualificaríem de simbologia esotèrica, els símbols, les al·legories i els mites, que per la seva essència són polisèmics i van
dirigits a la psique de l'ésser humà, a la base dels seus conceptes, ells es presten a més d'una interpretació en funció de
l'observador i dels seus coneixements previs. Per aquest motiu un estudi només epistemològic del símbol és bàsicament
impossible.
Generalitzant, es pot afirmar que per a una correcta interpretació de principi, seria necessari conèixer la base de la cultura que el
va crear i el seu desenvolupament interpretatiu al llarg del temps, ja que una observació monocrómica i minimalista ens portarà a
una interpretació errònia.
El símbol s'ha d'observar com un tot, una obra en sí, en que la suma de les parts mai és igual al tot, ell és manifestament
superior, el símbol s'ha d'analitzar amb el subconscient i la intuïció, quins sentiments o quines sensacions ens inspira, una visió
dels elements que componen el símbol i finalment un impacte visual del conjunt, això ens obrirà un canal intuïtiu permetent crear
un concepte o idea que ens ha de portar a la comprensió. Mai s'ha d'observar des d'un estat dogmàtic o amb judicis
preconcebuts.
Diu Vâlsan: que un símbol no expressa ni explica, només serveix de suport per elevar-se de la meditació al coneixement de les
veritats metafísiques, la seva ambigüitat vela i revela la realitat i el seu caràcter polisèmic possibilita la seva interpretació en
diversos ordres o plànols de la realitat. Per això cada ésser humà penetra segons les seves aptituds en la intimitat del símbol. La
pluralitat de sentits inclosa a cada símbol es basa en la llei de correspondència (analogia): una imatge serveix per representar
realitats de diversos ordres o nivells, des de les veritats metafísiques, fins a les que són com "causes segones" respecte a
aquelles. Els diversos sentits del símbol no s'exclouen, cada un és vàlid en el seu ordre i tots es completen i corroboren,
integrant-se en l'harmonia de la síntesi total.
Així doncs es pot suposar que la nostra capacitat de comprensió augmentarà a mesura que el nostre "coneixement previ" tingui
major quantitat de definicions. És per això que podem afirmar que aquest coneixement simbòlic és un procés acumulatiu en el
qual la base d'aquest coneixement té un paper fonamental, ja que sobre aquesta base es van organitzant les estructures
cognoscitives que ens permeten arribar a un punt de comprensió característic dels experts en l'Art Reial.
Durant bona part del segle XX Jung explica la formació i matisació dels símbols a través de l'inconscient col·lectiu. Aquest
alberga un contingut de característica subliminal, juntament amb l'experiència personal.
Aquests conceptes s'anirien propagant al llarg del temps a manera de ressonància psíquica natural, aquestes formes heretades
o arquetips innats produirien uns impactes en el nostre subconscient dels quals deriven els símbols, i inconscientment
percebríem les seves manifestacions.
Els símbols actuen com a mediadors per captar una cosa tan abstracta com un arquetip a través d'una forma concreta. No
obstant això Guénon (1949), es refereix a aquesta explicació de la següent manera:
Jung, per explicar alguna cosa de tot això, on els factors purament individuals no semblaven poder definir, es va veure obligat a
formular la hipòtesi d'un suposat "Inconscient Col·lectiu" existent d'alguna manera en el profund del psiquisme de tots els
individus humans, i en el que va creure poder referir indistintament tant l'origen dels símbols mateixos com el de les seves
caricatures patològiques. El terme d’ "inconscient" és del tot impropi, i al que ell es refereix en la mesura que pugui tenir una mica
de realitat, pertany al que els psicòlegs denominen de manera més habitual el "subconscient", és a dir, el conjunt de les
prolongacions inferiors de la consciència. Hem assenyalat ja en un altre lloc la confusió que s'ha comès de continu entre el
"subconscient" i el "supraconscient", com aquest escapa completament, per la seva naturalesa mateixa, al domini sobre el qual
recauen les investigacions dels psicòlegs, aquests no deixen mai, quan tenen oportunitat de prendre coneixement d'algunes de
les seves manifestacions, d’atribuir-les al "subconscient". Precisament aquesta confusió és la que trobem també aquí: que les
manifestacions dels malalts observats pels psiquiatres procedeixen del "subconscient", certament no és dubtós, però, en canvi,
tot el que és d'ordre tradicional, i especialment el simbolisme, no pot ser referit sinó al "supraconscient", és a dir, allò pel qual
s'estableix una comunicació amb el suprahumà, mentre que el "subconscient" tendeix, inversament, cap a l’infrahumà. Hi ha
doncs, en això, una veritable inversió que és clarament característica del gènere d'explicació de què es tracta, i el que li dóna
una aparença de justificació és el fet que, en casos com el que hem esmentat, passa que el "subconscient ", gràcies al seu
contacte amb influxos psíquics de l'ordre més inferior, imita efectivament al "supraconscient", i és per als qui es deixen enganyar
per tals falsificacions i són incapaços de discernir la seva veritable naturalesa, anant cap a una il·lusió que ens condueix en el
que hem anomenat una "espiritualitat al revés".
Per mitjà de la teoria de l’"inconscient col·lectiu", es creu poder explicar que el símbol sigui "anterior al pensament individual" i el
transcendeixi. El veritable problema, que ni tan sols Jung sembla plantejar-se, seria el de saber en quina direcció passa aquest
transcendir: si és pel sub, com semblaria indicar aquesta referència del pretès "inconscient", o pel supra, com ho afirmen
expressament, al contrari, totes les doctrines tradicionals.
Efectivament, la Tradició atribueix aquest origen a la interrelació que tots els pobles de la terra han tingut entre si i la seves
ressonàncies amb l'Univers i la Naturalesa, per mitjà dels diversos símbols, paràboles, mitologies o qualsevol altra forma. Així
des d'aquesta perspectiva, el simbolisme té el seu més remot origen en aquella Ciència Sagrada Universal, comú a tots els
iniciats i no pertanyent a cap en particular, corresponent a la manifestació visible d'una realitat que ens transcendeix, o tal com ho
assenyala Guénon:
Si el Verb és Pensament en l'interior i Paraula en l'exterior, i si el món és l'efecte de la Paraula divina proferida en l'origen dels
temps, la naturalesa sencera es pot prendre com un símbol de la realitat sobrenatural. Tot el que és, qualsevol sigui la seva
manera de ser, en tenir el seu principi en I’intel·lecte diví, tradueix o representa aquest principi a la seva manera i segons l'ordre
d'existència, i així, d'un ordre a l’altre, totes les coses s'encadenen i corresponen per a concórrer a l'harmonia universal i total,
que és com un reflex de la Unitat Divina. Aquesta correspondència és el veritable fonament del simbolisme, i per això les lleis
d'un domini inferior es poden prendre per simbolitzar la realitat de l'ordre superior, on tenen la seva raó profunda, que és alhora el
seu principi i la seva fi.
Em de partir de la base que la principal funció dels símbols i al·legories és permetre l'accés a nivells de realitat inabordables de
qualsevol altra manera.
RETORN
PRINCIPI
ELS SIMBOLS
LA SIMBOLOGIA