Hermes, o el símbol com a mitjancer
Els intents per racionalitzar el símbol, és a dir, per explicar-lo, resulten bastant fallits. Tal vegada per
comprendre el símbol hàgim d’emprar altres símbols o figures simbòliques. El mateix Gilbert Durand, que
va dedicar bona part dels seus estudis a definir-lo conceptualment, va admetre la impossibilitat d’acotar-lo.
El símbol no es deixa atrapar així com així, de manera que totes les definicions són aproximacions.
Hem dit que tal vegada siguin figures simbòliques les que ens ajudin a entendre el símbol, o, si més no, la
seva funció que és el que ens interessa per als nostres treballs. Gilbert Durand ens recorda que en el
platonisme el símbol queda personificat en figures com la d’Eros, daimon mitjancer entre els mortals i els
déus. Així, doncs, la funció del símbol és la de mitjancer.
Gilbert Durand esmenta altres figures simbòliques que fan aquest rol: la Sophia, la Dona, l’Àngel,
l’Intel.lecte Agent, l’Ànima inspiradora dels romàntics, l’Andrògin, l’Arcàngel Gabriel, l’Esperit Sant, etc.
Estem parlant de figures simbòliques pròpies de l’imaginari occidental, encara que bastant compartides amb
els imaginaris persa, jueu i islàmic. Orient i Extrem Orient són una altra cosa.
Pareu esment: la majoria de les figures mitjanceres són femenines o andrògines. Gilbert Durand no hi
posa la figura de Maria, però hi podria ser, ja que més enllà del personatge històric, la figura simbòlica de
Maria és també la de mitjancera.
De la llista anterior, hi ha encara una figura que regna entre les figures abans esmentades, i és la figura
del déu Hermes. Hermes és el déu del llenguatge simbòlic, o si es vol dir d’una altra manera, el déu Hermes
compleix amb la funció simbòlica. Hermes és una figura dual, fantàsticament ben expressada a través del
caduceu: una doble serp que simbolitza les forces ctòniques i que s’enrotlla en una vara, imatge de l’eix del
món, així com les ales que li creixen als peus, imatges de les forces celestes, volàtils.
Aquesta imatge d’Hermes és la d’un déu viatger que va d’una banda a l’altra, que comunica dues ribes,
que enllaça dues realitats. (Un parèntesi: la imatge del viatger remet a la persona que busca arribar a un
nivell espiritual més alt). Continuem amb el discurs que convoca la imatge simbòlica d’Hermes. El
llenguatge dels símbols actua com un llaç d’unió entre la realitat que creiem conèixer i les altres realitats,
subtils, amagades, incògnites, que encara que no es vegin, existeixen. El símbol posa en contacte una realitat
amb l’altra, a través del símbol es comuniquen, es coneixen, s’expliquen.
Hermes encarna el símbol, i el símbol és encarnat per Hermes. El gran simbolista que va ser J. Chevalier
va dir: Vivim en un món de símbols i, alhora, un món de símbols viu en nosaltres.
Diu l’encara més esforçat Gilbert Durand que Hermes –entengui’s la seva figura- ajuda a trobar el sentit
del símbol. I això és així perquè ell mateix, Hermes, el simbolitza i el personifica. Tot simbolitzant el símbol,
a la vegada Hermes simbolitza el sentit del símbol. Hermes, el símbol, és creador o, si més no, representa la
funció creadora de la psique.
Quan a través del símbol estem relacionant una realitat amb una altra, estem creant sentit, un sentit. Per
això Goethe afirmava que tot en la vida era símbol. Tot símbol parteix d’una realitat: la que es veu i la que
no es veu, com hem dit, i és el símbol el qui les posa en relació. Hermes, el mitjancer, casa el visible amb
l’invisible, o, tornant a Grècia, comunica els mortals amb els déus, comunica allò mortal amb allò diví.
Hermes és una divinitat andrògina: d’aspecte masculí amb funció femenina, és a dir, mitjancera,
simbolitza d’aquesta manera la unitat primordial, l’origen. Goethe tenia raó: tot en la vida és símbol.
Almenys per a la vida humana que, des que té ús de raó, va a la recerca del seu sentit.
Pr.·.
Octubre 2014
