Els mites estan poblats de figures arquetípiques, simbòliques. I encara més: els mites són alquímics. Diuen els mitòlegs que van més enllà de l’estudi acadèmic que els poemes de l’Antiguitat no eren obres literàries en el sentit modern, sinó revelecions poètiques de la Gran Obra, que també és el Gran Art, conceptes que a la maçoneria ens són ben familiars. Una reflexió al respecte. El nom simbòlic que triem després de la iniciació a la maçoneria, un nom per a la nova vida que emprenem, sovint té a veure amb una figura arquetípica o simbòlica que sentim que, en la nostra aspiració de millora humana, voldríem encarnar en el seu esperit. Per això sembla adient que quan pensem en aquest nom ens deixem portar pel primer nom que ens ve al cap, que és exactament el nom que ens ve del cor, aquest centre de vida metafísic on els antics egipcis situaven la saviesa. Però amb el fet d’anomenar aquesta figura interior, de donar-li un nom, ja entrem en el regne de la paraula que designa aquesta realitat que abans que res ho és de vida. La paraula estatua la realitat, la conforma, la fa visible; amb la paraula es construeix un relat de la realitat, per això ens refiem tant de la paraula. Ens en refiem perquè ens dóna consistència, identitat. Per comprendre’ns, i per comprendre el món del qual formem part, els humans construïm una història, ja sigui a través d’un mite, ja sigui a través d’una crònica o relat. Així, doncs, el mite vivent s’expressa a través de la paraula, i la paraula dóna fe del mite vivent. La paraula és creadora de realitat tant com ho és el mite. Els mites proporcionen als filòsofs molt de material per pensar. Cal dir que hi ha dues classes de mites: els vius i els morts. Els mites vius es comuniquen, funcionen en la societat i es conserven en la memòria. Els mites morts sobreviuen només en l’escriptura, en la literatura i es conserven en documents.  Som en un atzucac? Què és primer: la vida que dóna sentit a la paraula, o la paraula que crea realitat? Just som aquí per a debatre aquesta contraposició que sembla que hi hagi entre mythos i logos, i que potser no ho és tant. Sembla ben estèril la lluita que van entaular els nostres avantpassats il.lustrats volent tancar al quarto fosc els relats mitològics com si fossin estadis inferiors superats per la raó. Res de més fals. Aquest discurs es pot allargar molt i molt, en aquest sentit. Només voldria afegir, i sempre a tall de suggeriment per a la reflexió, que no sembla que puguem menystenir, sense que la psique en pateixi els danys, dels arquetips que habiten en els mites, ja que són forces anímiques vitals, tal com diuen Carl Gustav Jung i un dels seus deixebles, Karl Kerényi, en el seu treball conjunt Introducción a la esencia de la mitología. ¿Perilla la salut de la nostra ànima, doncs, si pretenem anular o exterminar de la nostra psique aquestes forces que ho són de la vida? Anular aquestes forces vindria a ser com donar preferència a la mòmia enfront de l’ésser viu. La prova d’aquesta perennitat de les figures mítiques és que prenen vida en noves formes. Vet aquí un exemple molt recent per posar imatges a aquest discurs. Per a la comunitat gitana aquests dies ha mort una figura mitificada, Peret, al qual se li ha donat nom de rei, rei de la rumba catalana en aquest cas. Però més enllà de sostenir sobre el seu cap aquesta corona invisible, simbòlica, Peret va encarnar una determinada forma d’alegria de viure sense desentendre’s del sentit del sagrat que, salvant totes les distàncies, tenia molt d’espiritual en el mateix sentit que les danses dels dervitxos. Aquestes danses sobre el propi eix de la persona que fa perdre la noció del jo, tenen com a objecte una unió mística entre el dansant i la divinitat, una fusió en el mateix foc de la vida. Això lliga amb l’alquímia, paraula que en grec antic vol dir fusió. La Gran Obra, el Gran Art, no és això?        L’esperit que ens anima és ben complex i es desplega en l’evolució de les coses tot operant des dels dos pols que donen lloc a la manifestació de les realitats concretes. Tota realitat es presenta doble, tota realitat bascula en la tensió entre els dos pols. Amb el logos, amb la paraula, ens ho podem explicar tot, ho podem justificar tot. Però amb paraula, guany que ens situa per damunt de la nostra animalitat, amb el llenguatge, guany que ens fa humans, ens trobem amb una eina de doble tall. En aquest Temple en el qual ens reunim i confiem en la bonesa de la paraula, no oblidem que no ho hem de fiar tot en la paraula. Encara que el nostre treball es fonamenti en la paraula, en la paraula treballada a fi de bé, sabem que no tenim la paraula sagrada, la paraula que ho és la plenitud primordial, és a dir: l’energia mateixa de la vida, la increada i la creada al mateix temps. Aquesta paraula que ho és tot, resta perduda d’ençà de la caiguda, segons el relat bíblic. Diu la tradició que la paraula completa equival al Nom de Déu, és el Nom de Déu, per a nosaltres simbolitzat en la figura del Gran Arquitecte de l’Univers. El camí que fem per trobar la paraula perduda, camí de retorn a la nostra essència pura, és a dir, quan érem uns amb Déu, és inacabat, i, per tant, també és obert. Aquesta és una bona notícia, ja que és des d’aquesta obertura que podem estirar fils per a la reflexió, podem formular-nos les preguntes essencials sobre la pròpia naturalesa i la naturalesa de les coses. Aquest concepte de nova fornada, la logomítica, que podem posar sobre la taula, ens dóna tema. La mateixa paraula ja ofereix una pista del seu significat pel fet d’unir en un mateix mot logos i mite. La logomítica doncs, vindria a ser una disciplina de síntesi de les dues tendències de concebre i d’explicar la nostra realitat humana, i que ens hem entestat a oposar per comptes de relligar. Aquest nou concepte de la logomítica, que desempata a favor d’un estadi superior de la psique: l’harmonia entre les dues tendències enfrontades, es troba explicat, si bé de forma acadèmica, al llibre Mite i interpretació, de Lluís Duch. Per a la nostra reflexió ens serveix molt la conclusió d’aquest estudiós quan afirma que mythos i logos es comporten entre si de forma complementària. L’antropologia moderna, amb amplitud de mires, ja no pretén, doncs, concebre la realitat de forma unívoca sinó de forma polifacètica. Aquest enfocament és més holístic, s’acosta més a la veritat. La maçoneria, escola de formació humana integral, sempre ha treballat de forma holística des del moment en què als graus simbòlics li va afegir els graus filosòfics. Els postulats que ara donen cos a la logomítica, és a dir, al diàleg fecund que es pot establir de forma intel.lectual, però també de forma vivencial, entre mythos i logos, no els devien ser pas desconeguts, als nostres MM.•. passats, ans al contrari. En la seva saviesa ja van discernir que els éssers humans, més enllà de l’argila animada que som, psíquicament i espiritualment estem constituïts per la potència del mite que ens mou a l’acció i per l’energia del logos que dóna relat, és a dir, sentit a aquesta acció. Aquestes forces no només es complementen si no que es poden potenciar l’una a l’altra. Així, doncs, podem beure de les fonts del pensament abstracte, la ciència i la raó, i alhora nodrir-nos del pensament simbòlic, poètic i sentit del sagrat. Són forces vives que ens alimenten i que alhora podem generar en el nostre camí cap a l’evolució humana integral a la qual aspirem.